El hombre que cambió su casa por un tulipán, de Fernando Trías de Bes

Quins paral·lelismes existeixen entre la nostra crisi immobiliària, la bombolla dels Mars del Sud i la del Japó dels noranta? Què ha portat a tanta gent a invertir tots els seus estalvis en una companyia en pèrdues de la que només coneix el seu nom? Què pot impulsar a un neerlandès a canviar la seva casa per un tulipa? Aquestes són les preguntes a les que Fernando Trías de Bes, reputat economista i autor de bestsellers com La buena suerte i El libro negro del emprendedor, intenta donar resposta al llarg de la seva obra.

Guanyador del Premio de Hoy 2009, El hombre que cambió su casa por un tulipán: qué podemos aprender de la crisis y cómo evitar que vuelva a suceder, s’alça com un assaig amè i directe dividit en dos grans blocs. El primer d’ells, Las mayores burbujas de la historia, fa un repàs per les bombolles més irracionals que han tingut lloc al llarg del temps. Començant per la febre de les tulipes a Holanda (1636-1637) i acabant amb la crisi subprime a Estats Units (2006), Trías de Bes analitza les causes precursores d’aquestes situacions i fa una crítica als extrems als quals pot arribar la irracionalitat humana. L’economia és, en gran mesura, el resultat de la acció humana i els humans, a priori racionals, actuem masses vegades com si no ho fóssim, cita l’autor a la introducció.  

Fernando Trías de Bes / Font: blog.periodistadigital.com

A través de les cinc grans bombolles analitzades,Trías de Bes identifica quins han estat els grans errors comesos i extreu d’ells pràctics consells per prevenir situacions futures. A la primera d’elles, la Tulipomanía, destaca quins són els perills d’actuar d’esquenes al mercat real. L’eufòria especulativa que va tenir lloc als Països Baixos va comportar inversions desorbitades per bulbs de tulipes que, a causa d’un estrany paràsit, patien variacions que les feien exclusives. L’obsessiva necessitats dels aristòcrates holandesos per aconseguir una d’aquestes plantes va tenir com a resultat la immersió del país en una gran crisi econòmica. A simple vista, la situació sembla certament peculiar donat quin va ser l’objecte que va desencadenar tot el conflicte. Però, tal com podem concloure després de la lectura de l’obra, l’especulació exagerada transcendeix tota lògica inversora. L’objecte de la transacció és, en veritat, una pura anècdota.

La falta de liquiditat aguditza la creativitat financera. Aquesta és la moralitat extreta de la segona circumstància analitzada. En aquest cas, la bombolla especulativa es va produir al voltant de les accions de la Companyia dels Mars del Sud, companyia de comerç internacional que va decidir assumir tot el deute britànic sobre els costos de participació del Regne Unit a la Guerra de Successió Espanyola. A través d’una estratègia immaculada, el govern anglès va aconseguir que totes aquelles persones que havien comprat deute públic, a les quals per manca de fons no se’ls podia retornar els seus diners, canviessin obligacions per accions de dita empresa. Instigat per rumors i especulacions de riquesa, el valor de les accions es va disparar. El resultat, de nou, va ser la fallida de l’economia.

En els casos del Crack del 29 i L’eclipsi del sol naixent, la tònica és semblant i els resultats els mateixos. Una devastadora caiguda del mercat de valors dels Estats Units i una bombolla financera i immobiliari amb moltes similituds amb l’actual espanyola, van tornar a posar en evidència l’actitud d’una societat cegada per la riquesa gratuïta i abundant. Com bé diu Trías de Bes, moltes persones que especulen amb els seus estalvis no en són conscients, però, igual que el borratxo, ofereixen uns símptomes fàcils de reconèixer, doncs l’especulació és un verdader síndrome que s’ha batejat com el síndrome del neci. I és que a totes les bombolles especulatives es produeix una actitud similar, una mena d’hipnotisme o embobament on treballar sembla que no tingui sentit, on sembla haver-se descobert la pedra filosofal de la riquesa il·limitada, i on la opulència i el creixement sense base real són aparentment possibles.  

Portada / Font: aprendeconomia.wordpress.com

La primera part del llibre culmina amb l’explicació de la crisi d’exportació d’hipoteques, un dels precedents immediats de l’actual situació econòmica mundial. Les conegudes hipoteques subprime, que oferien crèdits a prestataris que presentaven condicions fora del que una entitat bancària “normal” hagués acceptat, són considerades el detonant de la crisi financera del 2008, la crisi econòmica que té els inicis aquest mateix any i la crisi de la bombolla immobiliària a Espanya. D’aquesta situació, l’autor n’extreu tres lliçons. En primer lloc, que quan la bombolla s’ha fet massa gran i no es vol assumir la seva pèrdua, l’habitual es refinançar-la. Es tracta de postergar lo inevitable, agreujant en realitat el problema. D’altra banda, es verifica que durant les èpoques d’eufòria hi ha tendència a no informar-se ni qüestionar-se el rendiment intrínsec dels actius en els que s’inverteix, donat que sobren compradors a qui revendre’ls. Finalment, tornem a comprovar que la garantia del diner prestat per a la inversió és el propi bé amb el que s’especula. Aquestes tres conclusions actuen com a pont amb la segona part del llibre.   

A El síndrome del necio i su propagación, es fa una descripció detallada de les actituds que ens han portat a ser on som i a viure la situació que estem patint. L’excés de confiança, combinat amb l’engany consentit o autoengany són dos dels comportaments més reconeguts en els anomenats necis. Tot i que en molts dels casos explicats anteriorment va haver-hi engany i premeditació, els inversors, inundats per un excedent de confiança, es van autoenganyar. Tal com qüestiona l’autor, enganya qui prediu un futur que després no es produeix? En part no perquè tothom sap que ningú posseeix aquesta capacitat i en part si, ja que com ningú por preveure el futur sense risc a equivocar-se, qui així procedeix està obligat a aclarir la possibilitat de que les seves estimacions siguin errònies, la qual cosa mai s’ha processat. Altres característiques com l’enveja del benefici aliè, la lògica irracional, la presa excessiva de riscos o la creença en la demanda infinita són alguns més dels requisits inamovibles per entrar dins del col·lectiu esmenat.    

Després d’aquest recorregut pels orígens i els motius, cinc grans preguntes, a les quals Trías de Bes dóna una resposta, posen punt i final al llibre a mode de conclusió. A on han anat a parar els diners de la especulació? Què suposarà la crisi mentre no es solucioni? Quant durarà la crisi? On estan les responsabilitats? Què hem après? Donat que l’obra està escrita l’any 2009, la curiositat radica en veure com quatre anys més tard, alguns dels fets que l’autor preveia en aquell moment s’han complert verificant algunes meres especulacions.

Totes aquestes interessants reflexions combinades amb una disposició estructurada, un estil simple i un llenguatge molt planer ajuden a que El hombre que cambió su casa por un tulipán es consolidi com una gran obra on aquelles persones menys avesades a entrar en contacte amb l’economia poden tenir coneixença de tots els fets explicats a través d’una ràpida comprensió causa d’una expressió clara i afable. L’exemplificació dels casos mitjançant situacions quotidianes és una de les especificitats del llibre que ajuda a comprendre de manera més senzilla les circumstàncies i les causes exposades. D’altra banda, la síntesi de les principals conclusions extretes de cada capítol al final del mateix, estructurades en punts concisos, és un altre dels matisos que el dota de certa peculiaritat davant publicacions de la mateixa temàtica.

Trías de Bes aconsegueix acostar l’economia, fer-la més propera i més entenedora. A la vegada, estableix les bases per a prendre consciència d’allò que hem fet malament, de les conductes equívoques i dels nostres màxims defectes. Ofereix les claus per a no repetir errors i tornar enrere sobre les nostres passes. Malgrat tot, d’acord amb el pensament de l’autor, creure en un canvi de mentalitat radical és complex ja que la gent tendeix a fer cas omís del passat i poc a poc oblida els successos esdevinguts cometent les mateixes incoherències que els han conduit fins aquí. 

Tweet