La sorpresa d’una crisi vaticinada

Fitxa tècnica

John Cassidy (1963) és un periodista y economista anglès que escriu sobre economia i finances al New Yorker des de 1995. A més col·labora en altres publicacions com el New York Review of Books i en programes de ràdio i televisió.

Cassidy ens fa una petita definició del seu llibre d’aquesta manera: “Éste no es un manual de economía, pero sí que invita al lector a moverse más allá de los titulares de los diarios y a pensar con bastante profundidad en cómo funciona el capitalismo moderno y en las teorías que han nutrido las políticas económicas”. Així doncs, Cassidy intenta explicar la lògica dels desastres financers precisament des de la naturalesa intrínseca del sistema capitalista.

Per a complir amb aquest propòsit, John Cassidy dóna prioritat al tractament macroeconòmic fent referència als grans autors de la teoria econòmica: Adam Smith, Keynes, Friedman, Hayek, Lucas, Fama, Bator, etc. De tota manera, també cita a altres teòrics menys coneguts com a Hyman Minsky, autor post keynesià amb el que Cassidy s’identifica constantment al llarg del llibre.

Segons Minsky, els mercats financers sense regulació sempre tendeixen a reproduïr la inestabilitat i la crisi. Després de les crisis, els inversors tornen a tenir unes expectatives positives i les ganes pel risc augmenten. Com a conseqüència d’aquest augment, les defenses contra la següent crisi es debiliten. En època d’esplendor econòmica, la població té excessos especulatius i s’inflen les bombolles com la immobiliària. Segons Minsky, l’única manera de frenar aquestes bombolles en mercats sense regulació és deixant-les esclatar.

D’aquesta manera, i degut a les fluctuacions de l’economia, torna la crisi i la depressió. Aquest autor creu que sense aquests factors, l’economia de mercat no té una altra forma per a descoratjar la tendència natural dels inversors d’assumir cada cop més riscos en busca de majors beneficis.

Aquests “mercats financers sense regulació” són inevitablement comparables a la filosofia laissez-faire, terme francès que significa “deixar fer”, al qual Cassidy dóna suport al llarg de la seva explicació. Segons les seves pròpies paraules, “nadie ha hecho más que yo para resucitar el laissez-faire”. Cassidy també utilitza al seu llibre, per a reforçar aquesta idea, la següent cita d’Adam Smith: “el capitalismo de mercado libre eleva el nivel de vida”. 

Així es fa patent la seva inclinació per aquestes teories, de menys intervenció en l’economia i la liberalització dels mercats. A diferència d’altres llibres, crec que està bé que Cassidy deixi ben definida la seva orientació teòrica, ja que en altres publicacions queda confús degut a que l’autor no vol que els lectors sàpiguen què és el que pensa realment sobre l’actualitat econòmica, ja que tant sols volen donar informació “objectiva”. Cassidy, com és periodista i economista, al donar la seva opinió i els seus judicis de valor, no perd el caràcter divulgatiu que li confereix el seu estil periodístic.

Portada del llibre // goo.gl/kzZ4J

A part de fer un repàs històric per les principals teories econòmiques i d’intentar explicar el perquè d’aquesta crisi, Cassidy ens descobreix unes veus que ja advertien sobre el negre futur que seguiria. Segons ell, diversos professionals, economistes, polítics i treballadors dels mercats financers, ja van advertir  sobre la bombolla immobiliària, però varen ser ignorats ja que va prevaldre el benestar del present al devastador futur.

Si bé el conjunt del llibre té un aire catastrofista respecte al sistema econòmic (i no li falten motius veient la situació actual), Cassidy també ens informa dels països més empobrits que han pogut avançar en aquests últims anys. Explica algunes dades i xifres sorprenents, com per exemple que cada cop hi ha menys pobres en països emergents com la Xina o l’Índia, on s’ha passat d’un 84% de pobresa a un reduït 16%, gairebé sis-cents milions de xinesos varen sortir de la pobresa. Està bé saber que, al menys, no a tot el món la crisi afecta al mateix nivell. Cassidy l’encerta al donar una visió global de l’actualitat econòmica.

Al seu llibre, John Cassidy afegeix exemples, per a major comprensió, del detonant de la crisi en les males decisions dels directors d’empreses que varen acabar fallint. Per exemple, en una entrevista amb el Financial Times el juliol de 2007, Chuck Prince, director general de Citigroup, reconeixia les limitacions amb les que treballava. “En lo que a liquidez se refiere, cuando la música deje de sonar, las cosas se complicarán – comentava –. Pero mientras suene la música, tienes que levantarte y bailar. Todavía estamos bailando”. No obstant, quatre mesos més tard, Prince es va veure obligat a dimitir degut a unes pèrdues en l’empresa de mils de milions de dòlars en deutes corporatius incobrables i hipoteques de risc.

D’aquesta manera, Cassidy fa comprensibles conceptes que potser explicant-los sense exemples serien difícils de seguir. A més d’explicar el perquè de la crisi actual dóna el seu punt de vista personal i ajuda a entendre, mitjançant exemples, el perquè de cada mala decisió que es va prendre i que va derivar en l’estat de crisi de l’economia actual. Tot i que el llibre és una mica llarg (fins i tot l’autor demana disculpes en la seva conclusió final per l’extensió del llibre: “Si el lector tiene la sensación de haber leído dos libros, o tal vez tres, pido disculpas”),  val la pena perquè no es fa pesat de llegir. Aquests tocs d’humor al llarg del llibre fan que la seva lectura sigui més distesa i amena, ja que a vegades pot resultar una mica difícil al no acabar d’entendre alguns termes econòmics.

Tweet