Santiago Niño Becerra, catedràtic d’Estructura Econòmica a la Universitat
Ramon Llull, ens presenta El crash del 2010. Escrita a principis del
2009, l’obra atrau de manera ràpida al lector amb la seva introducció o, quelcom encara més breu, amb la seva sinopsi editorial, present en la contraportada. L'atractiu rau en el fet que es tracta d'una obra escrita ara fa quatre anys que ha aconseguit preveure amb antelació molts dels fets relacionats amb la crisi que s'han anat succeint en els darrers mesos i anys: l'assoliment de determinades cotes d'atur, la caiguda de la borsa, la pèrdua del nivell salarial en diversos sectors... I a allò que ja ha passat s'hi afegeixen ítems que Niño Becerra preveu que passin també, més tard o més d'hora. Un text que de vegades ens fa pensar, malgrat les distàncies, en les previsions de Nostradamus.
L'obra s'inicia explicant que s’ha arribat a una crisi històrica que coincideix amb el final del cicle econòmic actual (allò que l’economista Kondratieff va estructurar en períodes de 250 anys). El cicle que acaba en aquest cas és el del capitalisme que es va posar en marxa al voltant del 1810 substituint al model mercantilista. Malgrat aquest final de cicle, però, Niño no s’atreveix a citar que el capitalisme haurà d’extingir-se donant pas a un nou model totalment diferenciat. Temor de ser tractat com un nou reformat al marxisme?
L'obra s'inicia explicant que s’ha arribat a una crisi històrica que coincideix amb el final del cicle econòmic actual (allò que l’economista Kondratieff va estructurar en períodes de 250 anys). El cicle que acaba en aquest cas és el del capitalisme que es va posar en marxa al voltant del 1810 substituint al model mercantilista. Malgrat aquest final de cicle, però, Niño no s’atreveix a citar que el capitalisme haurà d’extingir-se donant pas a un nou model totalment diferenciat. Temor de ser tractat com un nou reformat al marxisme?
Anem, emperò, als motius de l’enfonsament del capitalisme en forma de “crash”. Niño Becerra prediu una caiguda del model actual que sens dubte causarà una depressió sense precedents en la societat, una caiguda molt més forta que la viscuda fins al moment. Aquest “sense precedents” l’emfatitza de manera clara, explicant com la situació actual de crisi és deguda a haver arribat a una exacerbació del model crèdit-consum (o com diu l’economista, una situació d’hipercrèdit i hiperconsum).
L’economista explica com en els darrers anys s’ha produït en la nostra societat un creixement exponencial desbocat degut a l’aplicació pràctica del capitalisme més salvatge que busca el màxim consum amb l’objectiu d’anar creixent de forma contínua. El problema és que els poders polítics i econòmics no han sabut (o no han volgut) veure que aquest model no es podia sostenir de forma continuada i sense límit. El motiu pel qual no es podia seguir amb el procés de creixement il·limitat, explica Niño Becerra, és que tot al Planeta Terra té unes reserves que acaben esgotant-se. Que tot és limitat i s’acaba exhaurint. I aquest fet xoca amb la teoria capitalista de fer del consum cada cop major la seva manera d’anar-se desenvolupant.
El
límit del consum degut al límit de les reserves materials rep el nom de peak
oil en el camp de l’energia, atenent al punt en què el consum de petroli
mundial supera la capacitat d’extracció d’aquest per a respondre a la demanda.
Sóc crític amb el fet que Niño Becerra generalitzi el peak oil a tots els
camps; i és que cal tenir en compte la resta d’àmbits fora del de l’energia
que, això sí, cal admetre que és clau per entendre la resta. Però el fet
innegable és que el peak oil flota en l’ambient (alguns experts asseguren que
es va assolir el 2005, d’altres ho remunten al 2010 i alguns auguren que es
produirà en el proper quinquenni). Un peak oil entès en el camp de l’energia però
també en la resta de producció: simplement som massa gent consumint cada vegada
més de tot. I, en el món real, el creixement infinit no existeix perquè tot té
un límit físic que no podem sobrepassar.
És
aquest augment de la demanda dels recursos el que ha empès els preus dels
mateixos a l’alça per regular la seva demanda a la baixa, o per augmentar la
seva eficiència a través del seu preu. I és la negativa dels diferents governs
i autoritats econòmiques a reconèixer i enfrontar-se a aquest error de base del
sistema, la que ha portat a la fugida cap endavant de recórrer als diners del
futur. Al crèdit, vaja. I com tot, el crèdit també acaba sent un recurs
limitat. En el seu cas, limitat a la generació a la que es concedeix i al fet
que és molt dubtós que les següents generacions en venir acceptin de bon grat
pagar per quelcom que no han ni vist ni viscut.
La
lúcida explicació de Niño Becerra queda curta en el final d’aquesta i el moment
de presentar les conclusions i les alternatives de futur. Com hem dit al
principi, a l’autor li falta valentia per dir amb claredat el que va deixant
entreveure. En cap moment parla de fi del capitalisme, però totes les dades i
previsions que fa apunten a aquest fet. En definitiva, es tracta d’una obra amb
un contingut clar i concís que tot i no marcar un full de ruta per a treballar
al final del capitalisme (esbossa les seves propostes de sempre, ja prèvies al
llibre: eficiència i productivitat, atur creixent dels “factors productius” de
baixa qualificació, establiment d'un “subsidi de subsistència” per tallar
qualsevol brot violent de grups portats a una situació desesperada o racionament
dels recursos naturals i dedicació dels mateixos al que sigui “totalment
necessari”) sí que fa un toc d’atenció de gran envergadura per a la societat i
els poders.
I com
va sent habitual en les publicacions de Niño Becerra, aquesta obra ha estat
també blanc de molts elogis i alhora de moltes crítiques. I és que la posició
extrema de l’autor fa que en cada text li sorgeixin nous defensors i nous
crítics fins a les últimes conseqüències. A tall d’exemple, molts van ser els
que la primavera del 2009, en sortir el llibre, es mofaren de les previsions de
l’economista barceloní, definint-les com “autèntiques absurditats” i titllant a
l’autor d’“oportunista” aprofitant la crisi que llavors començava per a vendre
llibres i fer diners. Una de les previsions que van ser blanc més destacat del
sarcasme dels incrèduls va ser la predicció que Espanya arribaria en breu a
fregar el 30% d’atur. A dia d’avui la xifra voreja el 27% enfront del poc més
de 7% d’aturats que hi havia ara fa 6 anys, quan Zapatero preveia assolir el “pleno
empleo”. Però la fotografia de l’instant actual fa pensar més en una altra
manera de veure-ho, aquesta:
“En este
tiempo que has leído este documento tal vez pienses que a España, al planeta ya
ha llegado la crisis, pero no, nada más lejos de la realidad, lo peor,
verdaderamente está por llegar. Si miras a tu alrededor verás muchas empresas
en funcionamiento, los bares llenos, que camiones, trenes y autobuses siguen
transportando mercancías y personas, que la mayor parte de los suministros
llegan a las tiendas y a los supermercados, y que todo ello sucede con
regularidad, señal de que aún no nos encontramos en crisis. La crisis cuando
estalle, a mediados del 2010, será tremenda, paralizante, una auténtica caída a
plomo, nada comparable a lo que has vivido.”
Així
resumeix Santiago Niño Becerra el que espera al món properament. Malgrat ser ja
al 2013 i amb algunes de les previsions encara per acomplir-se, el fet que la
majoria de prediccions hagin acabat fent-se realitat fa veure el futur amb
certa feredat, tot esperant el que Niño ha escrit. Estarem atents i, sobretot,
ens haurem de plantejar aixecar-nos d’una vegada per a evitar que la situació,
cada dia més greu, no acabi esdevenint en quelcom irreversible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada