L’origen de la festivitat de l’1 de maig cal buscar-lo a les darreries del segle XIX. El dia internacional del treballador va néixer com un moviment reivindicatiu mundial i es va establir com a tal l’any 1889. Al començament, era un homenatge i un dia on manifestar, a través d’eines com la vaga, la necessitat de millores tan importants com la jornada de vuit hores. No obstant això, és necessari preguntar-se quin paper té una jornada avui dia: un esdeveniment ja institucionalitzat com a festiu pot tenir el pes de temps passats? Existeix el moviment obrer? Quin és el paper actual dels sindicats, i quin hauria de ser?
Actualment, la conjuntura de crisi econòmica i les estratosfèriques xifres sobre l’atur que no paren de créixer poden ben ésser un estímul per a recuperar l’esperit reivindicatiu perdut de l’1 de maig. Casar ambdues facetes, la festiva i la contestatària, hauria de ser una prioritat per als ciutadans i treballadors que no sols veuen com els treuen drets, sinó directament la feina. Així doncs, i sempre de forma passiva, no es pot oblidar el paper que té aquest dia, que ens exigeix molt més que la simple apatia.
Si el sentiment de solidaritat existeix, sembla que els treballadors no s’acaben de cohesionar. Si la societat vol anar a una en termes de drets laborals, el primer que s’hauria d’evitar és la guerra bruta dels empresaris que coaccionen els seus assalariats. Les tàctiques poc democràtiques que eviten que els treballadors reivindiquin els seus drets a la vaga (que també ho és) afebleixen tot el col·lectiu. Un cop eliminades les pressions, i amb precedents com el moviment 15M que ha demostrat que la ciutadania pot actuar unida tot i que el sistema actual ens empeny a ser cada cop més individualistes, els treballadors podran començar a fer-se valer. Però els sindicats i la poca credibilitat podrien ser també un problema.
El sindicat és percebut actualment com una institució allunyada i fins i tot com un adversari per aquells que en principi hi haurien d’acudir per aixoplugar-s’hi. El sindicalisme ha fet coses importants en els últims anys, però queda si més no la impressió que podrien fer molt més. Haurien de recuperar la força que tenien abans, suposar una oposició real als interessos neoliberals i fer autocrítica en assumptes com el dels alliberats: no pot ser que el treballador identifiqui la seva eina de lluita tradicional amb el mateix sistema que l’oprimeix i que s’aprofita del seu esforç.
No podem deixar caure els sindicats perquè sense cap tipus d’organització el treballador es troba sol davant de poders que fàcilment el sobrepassarien; el benestar de l’assalariat depèn de la negociació col·lectiva. Si més no s’han d’articular alternatives sòlides, potser en la línia dels moviments assemblearis, que tot i això serien difícilment operatius a alts nivells. En qualsevol cas, el gran capital ha de saber que ja no el proletariat, sinó tota la ciutadania, no està desmobilitzada, indefensa i disposada a abaixar el cap. I l’1 de maig és una excel·lent data per demostrar-ho.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada