¡Acabad ya con esta crisis!, l’obra que tot seguit presentarem, representa un cas poc habitual de lectura en els temps que corren. En una època de crisi on la majoria d’obres van a cercar el perquè de l’arribada a la crisi actual, l’autor de l’assaig, el Premi Nobel d’Economia el 2008, Paul Krugman; ens ofereix un resum sintètic de com s’ha arribat aquí però ràpidament comença a narrar com n’hem de sortir, del pou. I és que per a l’autor, “l’important ara mateix no és analitzar la situació prèvia sinó buscar la manera de sortir-ne”. Per a fer-ho, Krugman ens presenta un llibre que en una extensió molt breu, si atenem a la temàtica del llibre (eminentment econòmica), ofereix tot allò que fóra bo que sabéssim en el context actual: en quina situació ens trobem, com s’ha generat aquesta crisi, perquè no es va fer res abans i perquè totes les mesures que s’estan prenent en el dia a dia per a sortir-ne no fan més que augmentar-la.
Un
dels punts forts de la lectura és el llenguatge planer que empra l’autor en
tota l’obra (una altra característica que no sol abundar pas en els llibres de
temàtica econòmica). A més a més, per a oferir la seva visió de com sortir de
la situació actual i dels errors que s’estan cometent a dia d’avui (que per a
l’autor porten a un alentiment encara més fort de la sortida de la crisi) per a
assolir la citada recuperació econòmica, Krugman ofereix en els primers
capítols del llibre una autèntica classe magistral de macroeconomia per a què
qualsevol lector amb una mínima formació acadèmica (que no econòmica) pugui
entendre el lloc on ens trobem i com n’hem de sortir.
Després d’uns quants capítols d’explicació i context, analitzant les crisis precedents i els coneixements que s’hi van obtenir per a sortir-ne (vegis John Maynard Keynes, entre d’altres), l’autor s’endinsa, com ja hem comentat, en la part més interessant del llibre: explicar els enganys que ens han portat fins aquí i que ens impedeixen de sortir-ne. Un dels capítols més representatius d’aquesta situació és el número 10, on Krugman analitza íntegrament la situació europea (on la crisi s’ha vist aguditzada per una unió monetària, la de l’euro, molt imperfecta). L’autor nord-americà fa referència constant al fet que la unió que es produí a finals del segle passat es feu amb presses i sense tenir en compte els consells dels experts de fora del continent (com ell mateix), que en el moment que es plantejà la creació de l’euro no ho van veure gens clar. El motiu era que una unió monetària ha de venir lligada a d’altres característiques entre els països on es planteja realitzar. Concretament, Krugman explica que en l’apartat europeu no es complien dos aspectes essencials que són l’existència d’un mercat laboral únic, amb interrelació i mobilitat entre tots els països formants de la unió, i l’existència d’una integració fiscal que acompanyi a la integració monetària. Això significa que la creació de l’euro no havia de suposar només la unió dels bancs centrals dels diversos països amb la nova moneda, sinó que també calia fer pinya en el capítol de les inversions econòmiques i els pressupostos nacionals. És a dir, que la unió monetària també havia de portar una unió –o si més no uns patrons comuns d’actuació- que permetessin tenir en compte la situació econòmica de cadascun dels països i fer una política monetària i fiscal que mirés de no perjudicar cap de les economies de la unió monetària (Krugman explica que precisament el que ha passat a Europa és que s’ha produït un xoc asimètric entre les potències –bàsicament Alemanya– i els països perifèrics, en unes condicions molt diferents –els PIGS: Portugal, Itàlia, Grècia i Espanya–).
Sens dubte és un llibre altament recomanable vistos els casos presentats.
Concretament, l’apartat més sorprenent és aquell en què Krugman desmenteix la
versió que fins ara se’ns ha presentat de la crisi actual. El premi Nobel
explica com la tesi de l’endeutament exagerat, ingent i inconscient dels
diversos països (sobretot en el marc europeu casos com el d’Espanya, que és el
que vivim de més a prop) és en realitat una fal·làcia econòmica orquestrada per
un determinat sector polític, el més conservador, que sota el paraigua de
“l’hem gastat el que no teníem” ara imposa un règim extraordinari al conjunt de
països. L’autor explica com aquesta història és falsa anant a les fonts més
fiables, les dades d’endeutament d’aquests països, que demostren com el nivell
del deute en el grup PIGS europeu fins i tot era més baix que d’altres països
que es troben en teoria en una situació econòmica molt més pròspera com podria
ser el cas del Regne Unit. Ara bé, el més greu per a Krugman, però, no és que
aquest sector polític (aliat amb bona part de l’econòmic) hagi mentit, sinó que
la resposta que ha donat per a resoldre aquesta situació fal·laç d’endeutament,
la que coneixem com a polítiques de contenció i austeritat, estan en realitat
tallant les ales de la recuperació que els països han d’aconseguir. I és que
aquest règim extraordinari basat en la clàssica penitència religiosa que sol
resumir-se en “ens hem portat malament gastant més del que disposàvem i per
això ara hem de suportar el càstig d’aquesta mala praxi i estalviar i patir per
a recuperar allò que no havíem arribat a tenir” representa una autèntica
condemna a l’enfonsament total i a la no-recuperació, segons l’autor, que
explica com en moments com aquest el més important és precisament obrir
l’aixeta del crèdit i generar polítiques econòmiques que vagin en el camí de la
inversió pública.
Precisament aquesta és una de les característiques que animen més encara a
llegir el llibre, el seu complet caràcter d’actual. Ho vèiem en el que acabem
d’explicar. Les citades polítiques d’austeritat són les que fins a dia d’avui
han governat Europa sense generar cap mena de millora i sortida del cràter, ans
al contrari. Davant d’això, amb la pujada de governs progressistes sembla que
comença a plantejar-se precisament el que demana l’autor en la seva obra,
oferir polítiques econòmiques de creixement i eliminar una part important de
les d’austeritat, que si bé podran redreçar en part el dèficit econòmic de les
economies del Primer Món, el que si que no podran generar pas serà la
recuperació que a dia d’avui estem cercant.
A mode de conclusió doncs, ¡Acabad ya con esta crisis! no és el llibre definitiu que ens traurà
de la situació econòmica actual,
evidentment (com també és evident que tota obra de no-ficció que signa un autor
sempre ha de ser llegida amb cautela i ull crític per a saber discernir entre
fets i opinions de l’autor fruit de la seva ideologia –ja sigui més pròxima o
allunyada de la nostra–), però sí que
cal emfasitzar que és l’obra que he pogut llegir fins a dia d’avui que millor
planteja la situació en la qual ens
trobem (un autèntic carreró sense sortida si no canviem la orientació de les
mesures realitzades fins a dia d’avui), com s’ha generat aquesta crisi en la qual seguim
immersos, per què no es va fer
res abans des d’instàncies polítiques i econòmiques i perquè totes les
mesures que s’estan prenent per a sortir-ne no fan més que aguditzar-la
i enfonsar-nos cada dia més, com estem veient a diari, moltes
vegades amb estupefacció i perplexitat, seguint els mitjans de
comunicació en la seva tasca d’exposició de tot allò que està passant al món i,
pel cas que ens ocupa, a la Unió Europea i de manera especialment propera i
preocupant a la península Ibèrica amb la caiguda de Portugal i la situació
d’Espanya, que podríem definir fàcilment i de manera força fidedigna com “a
tocar del penya-segat”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada