La lógica oculta de la vida, de Tim Harford

El llibre de Tim Harford La lógica oculta de la vida representa el culte a la racionalitat. Harford vol buscar la lògica de les petites coses del dia a dia i tot el llibre és una argumentació formada per exemples per demostrar que realment res és irracional, que tot a la vida té una coherència oculta que un economista pot ajudar a descobrir. És l’amor un sentiment irracional? És el joc un mer impuls? Què mou realment les nostres relacions personals? El cor o el cap?

La lógica oculta de la vida. loleemos.com

Tim Harford en una presentació. poptech.org

Aquesta dicotomia és la que presenta Harford, que arriba a afirmar que fins i tot els sentiments que creiem més espontanis es troben basats en la raó: “El amor no tiene nada de irracional”. Per tant, la tesi del llibre, en paraules de l’autor, és la següent: “en primer lugar, que el comportamiento racional se ha generalizado mucho más de lo que imaginas y surge en los lugares más inesperados, incluso en las cabezas de los adolescentes obsesionados por el sexo; y en segundo lugar, que la fe que tienen los economistas en la racionalidad genera verdadera perspicacia”. Per Harford el paper de l’economista és clau per intentar cercar sempre les causes profundes dels fets, perquè és l’economia la que permet explicar moltes de les tries que realitzem continuament. Tot i que la vida sembli una bogeria, tot té un sentit, i Harford vol ajudar el lector a trobar-lo.

La lógica oculta de la vida es troba dividit en nou capítols. Al llarg de l’obra l’autor mostra diferents situacions i conceptes i els explica lògicament: les estratègies de l’amor i el sexe, la Teoria del Joc i el pòquer, la delinqüència, el matrimoni, les relacions laborals o el racisme són alguns dels temes que tracta.

A continuació analitzarem els arguments de l’autor que ens han cridat més l’atenció.

Al capítol Presentando la lógica de la vida, Harford realitza una fotografia de la delinqüència juvenil als EEUU. Enfront d’un corrent de pensament que afirma que els actes violents són espontanis i els joves els realitzen sense pensar, ell introdueix el terme de “delincuencia racional”. Segons Harford, els infractors responen als riscos i als càstigs. I és precisament aquesta la definición de racionalitat que estableix a les primeres pàgines: “la gente racional responde a estímulos: cuando resulta más costoso hacer algo, la gente tenderá a hacerlo menos; cuando resulta más fácil, económico o beneficioso, se inclinará a hacerlo con más frecuencia”.

Per justificar i donar força al concepte de “delincuencia racional”, l’economista fa servir les dades que ha extret del sistema americà. La realitat és que cada estat té una diferent majoria d’edat (edat en què una persona és considerada gran per ser jutjada per un tribunal de menors). Aquestes diferències permeten veure si els joves responen davant les amenaces de presó. La conclusió de la seva arguementació és que als estats on els tribunals per adults són bastant més estrictes, el nombre de delicte és substancialment inferior. A més a més, quan els sistema juvenil judicial estatunidenc es tornà més benèvol entre 1978 i 1993, els delictes violents entre adolescents van augmentar estrepitosament. Aquest resultat, que pot semblar innocent o obvi, mostra que realment (tot i que sigui de manera inconscient), totes les persones pensen en les conseqüències dels seus actes, en els pros i els contres. Fins i tot en un tema com el crim.

Al capítol ¿Se ha subestimado el divorcio? Harford estudia el mercat matrimonial des del punt de vista d’un economista; parla de la competència, l’oferta i la demanda del mercat. A través de l’observació de cites ràpides, Harford se n’adona que tots els assistents canvien sistemàticament i racionalment les seves exigències tot depenent de qui es presenta a la cita.

Com a valoració, la importància d’aquest llibre creiem que rau en la relació que estableix entre temes quotidians i economia. Harford troba una explicación econòmica a temes que, aparentment, no tenen res a veure amb aquesta ciència. A més a més, el llibre és divulgatiu i amè de llegir. Tot i això, la tesi ja queda molt clara a la introducció i tot el llibre no deixa de ser un recull d’exemples i anècdotes per provar la seva tesi. Quan el lector ha llegit tres o quatre exemples, tots semblen iguals. Ja es veu el lligam amb la racionalitat. Per tant, l’estructura del llibre és millorable; no calen tantes explicacions semblants per acabar comprovant que tot el que analitza té una lògica econòmica.

Per altra banda, mereix una atenció especial el capítol que tracta sobre la Teoria del Joc. Harford ha volgut explicar aquesta teoria, cabdal en l’economia del segle XX, mitjançant la seva relació amb anècdotes reals. El resultat és que, pel lector no entès en la matèria, resulta feixuc i difícil d’entendre. I tot i que el mateix autor sembla ser-ne conscient, d’aquesta dificultat, la despatxa amb un: “si te sientes algo confuso es que estás empezando a comprender las dificultades propias de la creación de Von Neumann” (que fou el creador de la Teoria del Joc).

Tot i això, l’obra en general ens aporta reflexió. Ens ajuda a mirar més enllà i a intentar descobrir la lògica de tot. És recomanable malgrat que ens porti a reflexions tan colpidores com la següent: “En temas de amor, ¿las personas se pasan la vida en busca de la persona adecuada, la persona perfecta, o ajustan sus estándares a lo que pueden conseguir?”. Segons Harford, tots canviem en nostre grau d’exigència i només som exigents si ho podem ser. “En la batalla entre los cínicos y los románticos, los cínicos ganan sin mucho esfuerzo”.

Tweet