Quan el pitjor encara està per arribar

Santiago Niño Becerra, catedràtic d’Estructura Econòmica a la Universitat Ramon Llull, ens presenta El crash del 2010. Escrita a principis del 2009, l’obra atrau de manera ràpida al lector amb la seva introducció o, quelcom encara més breu, amb la seva sinopsi editorial, present en la contraportada. L'atractiu rau en el fet que es tracta d'una obra escrita ara fa quatre anys que ha aconseguit preveure amb antelació molts dels fets relacionats amb la crisi que s'han anat succeint en els darrers mesos i anys: l'assoliment de determinades cotes d'atur, la caiguda de la borsa, la pèrdua del nivell salarial en diversos sectors... I a allò que ja ha passat s'hi afegeixen ítems que Niño Becerra preveu que passin també, més tard o més d'hora. Un text que de vegades ens fa pensar, malgrat les distàncies, en les previsions de Nostradamus.

L'obra s'inicia explicant que s’ha arribat a una crisi històrica que coincideix amb el final del cicle econòmic actual (allò que l’economista Kondratieff va estructurar en períodes de 250 anys). El cicle que acaba en aquest cas és el del capitalisme que es va posar en marxa al voltant del 1810 substituint al model mercantilista. Malgrat aquest final de cicle, però, Niño no s’atreveix a citar que el capitalisme haurà d’extingir-se donant pas a un nou model totalment diferenciat. Temor de ser tractat com un nou reformat al marxisme?

Anem, emperò, als motius de l’enfonsament del capitalisme en forma de “crash”. Niño Becerra prediu una caiguda del model actual que sens dubte causarà una depressió sense precedents en la societat, una caiguda molt més forta que la viscuda fins al moment. Aquest “sense precedents” l’emfatitza de manera clara, explicant com la situació actual de crisi és deguda a haver arribat a una exacerbació del model crèdit-consum (o com diu l’economista, una situació d’hipercrèdit i hiperconsum).

L’economista explica com en els darrers anys s’ha produït en la nostra societat un creixement exponencial desbocat degut a l’aplicació pràctica del capitalisme més salvatge que busca el màxim consum amb l’objectiu d’anar creixent de forma contínua. El problema és que els poders polítics i econòmics no han sabut (o no han volgut) veure que aquest model no es podia sostenir de forma continuada i sense límit. El motiu pel qual no es podia seguir amb el procés de creixement il·limitat, explica Niño Becerra, és que tot al Planeta Terra té unes reserves que acaben esgotant-se. Que tot és limitat i s’acaba exhaurint. I aquest fet xoca amb la teoria capitalista de fer del consum cada cop major la seva manera d’anar-se desenvolupant.

El límit del consum degut al límit de les reserves materials rep el nom de peak oil en el camp de l’energia, atenent al punt en què el consum de petroli mundial supera la capacitat d’extracció d’aquest per a respondre a la demanda. Sóc crític amb el fet que Niño Becerra generalitzi el peak oil a tots els camps; i és que cal tenir en compte la resta d’àmbits fora del de l’energia que, això sí, cal admetre que és clau per entendre la resta. Però el fet innegable és que el peak oil flota en l’ambient (alguns experts asseguren que es va assolir el 2005, d’altres ho remunten al 2010 i alguns auguren que es produirà en el proper quinquenni). Un peak oil entès en el camp de l’energia però també en la resta de producció: simplement som massa gent consumint cada vegada més de tot. I, en el món real, el creixement infinit no existeix perquè tot té un límit físic que no podem sobrepassar.

És aquest augment de la demanda dels recursos el que ha empès els preus dels mateixos a l’alça per regular la seva demanda a la baixa, o per augmentar la seva eficiència a través del seu preu. I és la negativa dels diferents governs i autoritats econòmiques a reconèixer i enfrontar-se a aquest error de base del sistema, la que ha portat a la fugida cap endavant de recórrer als diners del futur. Al crèdit, vaja. I com tot, el crèdit també acaba sent un recurs limitat. En el seu cas, limitat a la generació a la que es concedeix i al fet que és molt dubtós que les següents generacions en venir acceptin de bon grat pagar per quelcom que no han ni vist ni viscut.

La lúcida explicació de Niño Becerra queda curta en el final d’aquesta i el moment de presentar les conclusions i les alternatives de futur. Com hem dit al principi, a l’autor li falta valentia per dir amb claredat el que va deixant entreveure. En cap moment parla de fi del capitalisme, però totes les dades i previsions que fa apunten a aquest fet. En definitiva, es tracta d’una obra amb un contingut clar i concís que tot i no marcar un full de ruta per a treballar al final del capitalisme (esbossa les seves propostes de sempre, ja prèvies al llibre: eficiència i productivitat, atur creixent dels “factors productius” de baixa qualificació, establiment d'un “subsidi de subsistència” per tallar qualsevol brot violent de grups portats a una situació desesperada o racionament dels recursos naturals i dedicació dels mateixos al que sigui “totalment necessari”) sí que fa un toc d’atenció de gran envergadura per a la societat i els poders.

I com va sent habitual en les publicacions de Niño Becerra, aquesta obra ha estat també blanc de molts elogis i alhora de moltes crítiques. I és que la posició extrema de l’autor fa que en cada text li sorgeixin nous defensors i nous crítics fins a les últimes conseqüències. A tall d’exemple, molts van ser els que la primavera del 2009, en sortir el llibre, es mofaren de les previsions de l’economista barceloní, definint-les com “autèntiques absurditats” i titllant a l’autor d’“oportunista” aprofitant la crisi que llavors començava per a vendre llibres i fer diners. Una de les previsions que van ser blanc més destacat del sarcasme dels incrèduls va ser la predicció que Espanya arribaria en breu a fregar el 30% d’atur. A dia d’avui la xifra voreja el 27% enfront del poc més de 7% d’aturats que hi havia ara fa 6 anys, quan Zapatero preveia assolir el “pleno empleo”. Però la fotografia de l’instant actual fa pensar més en una altra manera de veure-ho, aquesta:

“En este tiempo que has leído este documento tal vez pienses que a España, al planeta ya ha llegado la crisis, pero no, nada más lejos de la realidad, lo peor, verdaderamente está por llegar. Si miras a tu alrededor verás muchas empresas en funcionamiento, los bares llenos, que camiones, trenes y autobuses siguen transportando mercancías y personas, que la mayor parte de los suministros llegan a las tiendas y a los supermercados, y que todo ello sucede con regularidad, señal de que aún no nos encontramos en crisis. La crisis cuando estalle, a mediados del 2010, será tremenda, paralizante, una auténtica caída a plomo, nada comparable a lo que has vivido.”

Així resumeix Santiago Niño Becerra el que espera al món properament. Malgrat ser ja al 2013 i amb algunes de les previsions encara per acomplir-se, el fet que la majoria de prediccions hagin acabat fent-se realitat fa veure el futur amb certa feredat, tot esperant el que Niño ha escrit. Estarem atents i, sobretot, ens haurem de plantejar aixecar-nos d’una vegada per a evitar que la situació, cada dia més greu, no acabi esdevenint en quelcom irreversible.

Tweet