Què són les polítiques econòmiques?
La política econòmica és el conjunt d’accions que els governs duen a terme en l’àmbit econòmic. La fixació de taxes d’interès, el pressupost del govern, el mercat de treball, entre d’altres, són algunes de les àrees en les quals intervé el govern a través de la política econòmica. No obstant això, les polítiques que apliquen els governs estan influenciades per les institucions internacionals com per exemple el Fons Monetari Internacional (FMI), el Banc Mundial i, també en gran mesura, per la ideologia dels partits que governen en un determinat moment.
 |
| Política Econòmica Keynesiana impulsada pel govern de Zapatero |
Els objectius que pretén aconseguir tota política econòmica són: la
plena ocupació de la població activa, l’estabilitat dels preus i el creixement
econòmic. Segons la tipologia poden ser:
fiscals, monetàries o exteriors. La política fiscal empra la despesa pública i
els impostos per orientar l’economia. La política monetària és l’encarregada de
controlar el valor que té la moneda i ho fa mitjançant el control de la
inflació i l’estimulació del creixement econòmic. La política exterior fa referència a les relacions econòmiques amb
l’exterior.
Els elements que conformen una política econòmica són tres:
- Funció
objectiu de les autoritats econòmiques (W): funció que representa les metes a
les quals es vol arribar.
- El model de
l’economia (M): recull les equacions que representen el funcionament general de
l’economia, que resulta de la interacció de diversos agents privats, al qual
s’aplica la política econòmica.
- L’esquema de
formació d’expectatives dels agents: és el volum d’informació que condiciona
els processos de decisió dels agents i l’eficiència amb que aquesta és
utilitzada. També en el món econòmic, la informació és poder.
Orígens del Keynesianisme
Els models de política econòmica
bàsics establerts són el Keynesianisme i el Neoliberalisme. Ambdós models
discuteixen el paper de l’estat en l’economia. Els motors bàsics de l’economia
són el consum i la inversió, els quals es retroalimenten entre ells. El cercle
que s’estableix entre consum – inversió- ocupació crea diferents cicles
econòmics.
Les teories neoliberals creuen
que la intervenció de l’estat no resol les crisis. Segons aquestes teories, com
més llibertat tenen els mercats millor funcionen. Busquen aprimar la
intervenció de l’estat en matèria econòmica i afavoreixen la privatització.
Arran del crack del 1929, als
Estats Units sorgeix un grup d’economistes que eren partidaris de regular la
borsa i, posteriorment, l’economia a través de la injecció de diners. Aquest
rol regulador creien que l’havia d’assumir l’estat, que en èpoques d’expansió
econòmica recaptaria més impostos i en èpoques de recessió en recaptaria menys.
Aquest model s’adapta a les circumstàncies del moment. Simultàniament a aquest
plantejament teòric, J. M. Keynes
proposa l’anomenat “anticicle” (Teoria general de la ocupació, l’interès i
el diner) que consistia en injectar diners quan l’economia no creix. Per
exemple, aquest model aposta per la creació d’ocupació mitjançant l’inversió en
obra pública a fi d’alleujar la crisi. Quan es genera més ocupació es
desencadena un augment en el consum que causa la reactivació de l’economia. La
intervenció estatal en l’economia comporta la creació dels anomena estabilitzadors
econòmics: subsidis d’atur, pensions per al jubilats, orfes o minusvàlids, entre
d’altres, per aconseguir una societat més justa. Tot això es complementava amb
un pacte social entre empreses, Estat i treballadors; la qual cosa desembocava
en el que es coneix com l’estat del
benestar. A partir d’aquí apareix la seguretat social i l’educació i la
sanitat pública, que contribueixen a una major igualtat social. Aquestes
polítiques arriben a Espanya amb la democràcia i l’exemple recent més clar és
l’anomena “Plan E” , Plan Español para el Estímulo de la Economía y del Empleo)
que va impulsar el president Zapatero.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada